A Passadís avall, els sentits teixeixen un descens cap al límit de la identitat i lexistència pròpia, durant el qual els versos, carregats de gravetat i cruesa, exploren un malestar honest i aboquen la veu poètica dins la pica, el llit, la gola i el foc. Lautor divideix lobra en dues parts asimètriques que dialoguen entre si i representen, per una banda, lexperiència ininterrompuda de la «ineptitud de ser» i, per laltra, linici del procés de comprensió fet de «focs que sapaguen sense descans». La força simbòlica dels poemes conviu amb una gran atenció al ritme, la sonoritat i la dimensió oral del vers.