Francesc Torralba es despulla de tots els condicionants superflus mentre comparteix amb el lector l'experiéncia de la pregária quotidiana, fins arribar a l'abandonament i el silenci amb qué, ara, intenta trobar el sentit final al diáleg amb el transcendent. «La pregária, sense transformació interior i exterior, és pura xerrameca.» «Arriba un dia que la fulla de roure es despenja de la branca i cau sobre el riu. (...) No es pregunta on va, no es pregunta si s'enfonsará o surará fins arribar al mar. Senzillament, s'abandona al riu.» «La pregária és un exercici espiritual que tot ésser humá, independentment del que creu, pot realitzar. (...) La pregária és la respiració de l'ánima.» "Editat amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat"
