Quan Blanca Lleó, historiadora en retirada que ha deixat la tesi doctoral en un calaix, troba a Michele Fiorin, un vell pescador de L'Alguer, supervivent de tots els naufragis, ambdós tenen el pressentiment que una peÇa solta dels respectius trencaclosques podria a la fi encaixar. Plegats, mitjanÇant converses, pensaments, cartes, fotografies, vells articles de diari i confessions, descabdellaran la memória de dos fets colpidors que els obsessionen: la defensa i caiguda de Castelló en mans dels nacionals l'any 1938 i l'éxode dels italians étnics de Iugoslávia l'any 1947. En eixos dos episodis aparentment marginals de la história europea, i inédits en la nostra literatura, Maria Folch veu la clau d'un dels destins més significatius del segle XX: l'exili. I amb amorosa atenció al detall i compassió pels prófugs de qualsevol bándol, alhora que amb una administració precisa del suspens narratiu, ens fa cómplices del coratge, patiment i lluita d'aquells que, com Fiorin, varen recórrer els camins amargs de la diáspora. Després vénen els anys explora, amb una passió inoblidable, el misteri de la identitat i de la memória. La intuïció que estem fets de molts pedaÇos desiguals, grans construccions col·lectives o vivéncies mínimes i fugisseres, peró també de somnis abolits, renúncies i amputacions. Que som el producte d'una resta, tant o més que d'una suma.
